domingo, 12 de octubre de 2014

ENTREVISTA A TERESA COLOMER

En aquesta entrevista a Teresa Colomer, directora de l'equip d'investigació de LIJ de la Universitat Autònoma de Barcelona, GRETEL, se li pregunta sobre si la LIJ té una funció definida, com són els llibres de bona qualitat literària i què fer amb les valoracions que apareixen als llibres.


Davant aquestes preguntes, Teresa Colomer va dir que la LIJ té tres funcions principals: la primera és obrir la nostra imaginació a través de la lectura, la segona és transmetre el llenguatge als xiquets mentre l'escolten o la lligen, i la tercera és que ofereix una representació del món com a instrument de socialització.

Respecte a com són els llibres de bona qualitat va respondre que com per a totes les coses per a poder dir que alguna cosa és bona o roïna cal comparar-la amb altra pareguda que coneixem, és a dir, per a dir que un llibre de LIJ és bo necessitem tindre experiència en aquest campus i haver llegit molts llibres per a poder comparar-los.

Per últim, Colomer diu que per a triar un llibre el millor no és fixar-se en les valoracions que apareixen i que "Podemos elegirlos puntualmente por sus temas o valores, pero lo mejor es simplemente elegir buenos libros “literarios” que hacen saber cómo son los humanos y no cómo deberían ser."

POEMES

LA NIT, Cançó de bressol
(Vicent Andrés Estellés)


Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.

Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.

Jo tinc una Mort petita,
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.

És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Comentari del poema:

Aquest poema parla de la mort, però no d'una mort qualsevol, sinó que l'autor parla de la mort de la seua filla petita. A més parla d'eixa mort amb resignació i nostàlgia perquè diu que va amb ell tot el temps i per tant no es por oblidar de la persona morta.

El poema té 4 estrofes de 4 versos cada una, el que fa un total de 16 versos. A més, aquest poema té una rima assonant de la vocal e en els versos pars.

Vicent Andrés Estellés parla de la mort de sa filla com si fos la seua pròpia mort, i per ferla més propera a ell utilitza les paraules "Jo" i "meua" en diferents ocasions al llarg del poema. A més, fa ús de les majúscules per a donar major importància a la paraula mort.

PETITA CANÇÓ DE LA TEVA MORT
(Salvador Espriu - Raimon)


La teva mare broda
en el carrer de l'Om.
La teva mare broda,
broda claror.

La teva mare canta
una cançó,
la vella història trista
d'un gran amor.

La pluja li contava
la teva mort,
la pluja li contava
com has mort sol.

Albes de fred agrisen
tot el record.
La teva mare plora
en el carrer de l'Om.

Comentari del poema:

Aquest poema tracta del dolor de la mare després de la mort del seu fill, "La teva mare plora". És un poema de 16 versos distribuïts en 4 estrofes de 4 versos cada una. A més, té una rima assonant de la vocal o en els versos pars i de la vocal a en els versos imparells exceptuant el primer vers de l'ultima estrofa.

Per altra banda, utilitza la repetició d'algunes paraules com "broda" en la primera estrofa i "contava" en la tercera. Per a finalitzar diré que també utilitza la personificació, per exemple quan diu: "La pluja li contava".

UN TALL

... Toni es va anar ràpidament i amb molta precaució, per a no embrutar el passadís, a pel pal de fregar i l'aigua que l'havia demanat el mestre. Quan va arribar a la recepció i Pep, el conserge, va veure el tall que portava el xiquet al coll li preguntà que havia succeït, però quan Toni li comença a explicar com se l'havia fet es va desmaiar. Ràpidament el conserge va porta al xiquet al director i aquest li demanà a una professora, que feia guàrdia, que portara corrent a Toni a l'hospital. Quan el xiquet va obrir els ulls és trobava fora de perill a un llit de l'hospital acompanyat pels seus pares i pel director del col·legi que es preocupava per la salut del seu alumne. Dies després, quan Toni, totalment recuperat, va rebre l'alta de l'hospital es va adonar que el seu professor, aquell que no li va prestar atenció pel tall que portava al coll, havia sigut acomiadat del col·legi.

Aquesta podia ser una terminació per al comte "Un Tall" que vaig llegir com activitat de classe.
"Un tall" és un conte que tracta de mostrar la ineficàcia dels professors massa estrictes i la poca sensibilitat del professorat en enfront del problema de l'alumne, en contraposició del meu propi final, encara que d'una manera molt exagerada i esbojarrada. Encara que un professor en la vida real fóra molt estricte pense que nuca deixaria un xiquet dessagnant-se i damunt li reganyaria per embrutar el parquet.
Per altra banda, a aquest fragment del conte, el professor parla de la perduda de valors i bons costums com la d'arribar a l'hora o donar els bons dies quan s'arriba a un lloc i li tira la culpa d'açò a la societat en general.

jueves, 9 de octubre de 2014

SET SACRIFICIS

De Robinson Crusoe a Peter Pan

En aquest article Viceç Pagès fa una recopilació de 7 sacrificis que fan els protagonistes de 7 contes de literatura infantil i juvenil. Aquests sacrificis els fan per una causa que ells creuen justa i finalment acaben aconseguint una gratificant compensació pel que han fet. Aquest tipus de comtes en els quals apareix un sacrifici o una renúncia per fer justícia transmeten un bon missatge d'humilitat i esforç per aconseguir alguna cosa als xiquets que els lligen.

A continuació vaig a nomenar alguns dels contes que mes m'agradaven quan era menuda i en els quals també apareix algun sacrifici:

La Bella i la Bèstia
En aquest comte, Bella se sacrifica a viure tancada al servici de la bèstia per a tota la vida a canvi que aquesta allibere a son pare. Finalment, la recompensa que rep és enamorarse de bèstia i viure feliç junts.


La Sireneta
En aquesta pel·lícula, Ariel se sacrifica perdent la veu perquè la bruixa Úrsula la transforme en humana i ella puga conéixer al príncep Eric. Finalment, encara que son pare l'ajuda a recuperar la seua veu, per a poder viure feliç amb Eric a la superfície, renuncia a estar amb la seua família que viu a les profunditats de l'oceà.


Per a finalitzar, m'agradaria compartir un conte molt curt que trobat, encara que és en castellà, i que no és tan conegut com els clàssics que apareixen a l'article de Vicenç Pagès i els dos que acabe de nomenar, però que tracta de la paciència, l'esforç i els sacrificis:

El bosque de los lamentos
Hubo una vez un bosque de árboles pequeñitos que crecían todos a la vez. Habían sido plantados por un anciano labrador que cuidaba de que todos crecieran rectos y sanos. Pero aquel lugar era un sitio de fuertes vientos, y los pequeños árboles preferían evitar las molestias del aire encogiéndose y torciendo sus troncos y ramitas.

El anciano, sabiendo que de aquella manera no podrían crecer bien, se esforzaba en enderezarlos, y dedicaba horas y horas a atar sus finos troncos a las estacas y varas que plantaba junto a cada árbol, con la esperanza de que comprendieran que hacía todo aquello por el bien de sus amados árboles.

Pero aquellos árboles caprichosos no tenían ganas de aguantar el viento. Daba igual que el viejo les prometiera que cuando fueran altos y rectos el aire no les molestaría. Siempre se las apañaban para doblarse y retorcerse, y seguir escondiéndose del viento. Sólo uno de aquellos árboles, uno que estaba situado justo en el centro del bosque, se esforzaba por seguir creciendo erguido, y aguantaba con paciencia las travesuras del fastidioso viento.

Pasaron los años, y el viejo murió. Y desde entonces, los árboles pudieron crecer a su aire, torciéndose y protegiéndose del viento como quisieron, sin que nadie les molestara. Todos, excepto aquel árbol del centro del bosque, que siguió decidido a crecer como debía hacerlo un árbol.

Pero a medida que el bosque crecía, y los árboles se hacían más gruesos y robustos, comenzaron a sentir crujidos en su interior. Sus ramas y sus troncos necesitaban seguir creciendo, pero los árboles estaban tan retorcidos que ese crecimiento imparable sólo les provocaba un dolor y sufrimiento aún mayor que el que se habían ahorrado evitando el viento. Cada día y cada noche, en lo profundo del bosque, podían escucharse los ruidos y chasquidos de los árboles, como si fueran quejidos y sollozos. Y en los alrededores comenzaron a conocer aquel lugar como el bosque de los lamentos.

Y era un lugar con un encanto especial, pues justo en el centro, rodeado de miles de árboles de poca altura, llenos de nudos y torceduras, se alzaba un impresionante árbol, largo y recto como ninguno. Y ese árbol, el único que nunca crujía, siguió creciendo y creciendo sin tener que preocuparse del siempre travieso viento y sus amigas las brisas.